Vet aquí el conte de l´ullastre que ens va explicar s´àvia Quaresma divendres passat...
“Açò era una vegada un ullastre que esteia molt tort pel vent. El vent de Menorca, sa tramuntana, quan es posa a bufar, ho fa de bona gana. Un dia, dos conills que passaven per sa tanca on vivia s’ullatre, se’n reien i deien:
Quin arbre més lleig i esquifit!
Sí, està més tort que un ganxo! Ja, ja, ja....
Al cap d’una estona van passar uns escarabats i deien:
Arriben també dos corbs negres i quan van veure els fruits de s’ullastre tant arruats van dir:
L’ ullastre esteia molt trist i quasi s’ho va creure que era moolt lleig.
Un dia, però, va fer una tramuntanada tant forta tant forta que s’ho enduia tot. Alçava sa terra, ses fulles, hi havia pols per tot ...... Un pescador que venia de la mar anava de banda a banda empès per sa força des vent.... bufa que bufa, i un poc més no se’l va endur volant. Així que, amb els ulls plens de pols, va veure s’ullastre i com que estava tort, formava com una coveta i va quedar ben arredossat. Allà sentia xiular es vent, però al manco no l’empenyia per envant i per enrere. Quan el vent es va haver calmat el pescador li va donar les gràcies a s’ullastre i se’n va anar cap a casa.
Mentre se’n anava pensava: “aquest arbre si que és fort ho aguanta tot. Sa seva llenya deu ser molt bona, ho diré al meu germà que és fuster”. Just li va haver contat i els dos se’n van a veure l’arbre i li diuen:
- Bon dia senyor ullastre, ens faria el favor de deixar-nos un poc de la seva llenya per a fer unes barreres a ses tanques des lloc.
- Oh, és clar! Va dir s’arbre.
- Què bé, moltes gràcies!!. Faré unes barreres precioses.
I ben cert, ses barreres van quedar tant fortes i polides que el pagès d’aquell lloc en va quedar meravellat i se’n va a veure s’ullastre i li diu:
- M’han anat molt bé ses barreres, n’estic molt content i ara encara et vull demanar una altra cosa: no em donaries alguns dels teus fruits pels meus bens i les meves cabres?
- Ja ho crec que sí! Va respondre s’ullastre tot content pensant que així tindria companyia.
I, va ser així com s’ullastre de cada dia estava més content perquè hi havia gent que l’apreciava i el feia sentir necessari.
Un dia que es pagès havia menat ses cabres devora s’ullastre va pensar: quina llàstima que aquests olivons estiguin tant arruats i siguin tan negres...I li va venir una idea en es cap: si fessin un empelt amb alguna de les branques de l’ullastre, tal vegada en naixeria un altre que donés més bons fruit!
I que sí, no s’ho va pensar gaire, i com que s’ullastre li va donar permís, va agafar un parell de branques i al cap d’uns anys en va néixer un arbre cosí: s’olivera que, passant el temps , va donar unes olives verdes precioses i què bones eren ben trempades amb aigua i sal, alls i llor. MMMM . Tothom en menjava.
I vet aquí que un arbre tot sol va ajudar al pescador, va donar llenya per les barreres, va repartir olivons per les cabres i bens,... uf! quantes coses va fer! I ja mai més va estar trist i va viure anys i anys i encara el podrem trobar ben feliç i content. I tots els qui hi passen JA NO PENSEN QUE ES LLEIG I TORT, JA NO EL MIREN COM UNA COSA RARA, SINÓ QUE SE L’ESTIMEN AIXÍ COM ÉS PERQUÈ TOTS ELS ARBRES SÓN NECESSARIS, I S’ULLASTRE TAMBÉ.
I, conte contat, conte acabat!.
